El mite de la caverna

Podríem afirma que en el bell mite de la caverna es concentra el més profund de tot el pensament de Plató. Pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva coneguda teoria de les idees, el procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc.

En el mite, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna, lligats de manera que han de mirar sempre endavant a causa de cadenes, sense poder mai girar el cap. La llum que il•lumina la caverna la reben d'un foc encès darrera d'ells.

Arribats aquí, Plató, ens diu que imaginem entre el foc i els encadenats un camí elevat al llarg del qual s'ha construït un mur, per aquest camí hi passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen. Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna i s'arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals.

Plató diu que si un d'aquests captius fos alliberat i sortís al món exterior tindria greus dificultats per adaptar-se a la llum enlluernadora del sol, de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria tota la bellesa del cosmos. S'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les.

Plató fa entrar de nou el presoner a l'interior de la caverna perquè doni la bona notícia a aquella gent presonera de la foscor i esclavitzada, que ha de procurar convèncer-la que viu en l'engany. Però el prenen per un boig i es riuen d'ell. Si algú intentés deslligar-los el matarien; així són els presoners: ignorants, incultes i violents.

Avui dia, en el món informatiu, publicitari i tecnòlogic en el que vivim, és molt fàcil deixar-nos emportar per les masses, fent que no ens comportem com realment som. Aquesta influència transforma la societat, la cultura, la moda... Determina la forma com som, ens marca els límits del bé i el mal, ens diu com hem d'actuar i un llarg etcètera. Bàsicament ens condiciona la forma de veure la realitat. El problema sembla ser que les persones manipulades no són conscients 'això. Perquè no passi això és bàsic aprendre a contrastar i observar tot allò que ens arriba, fugint així de la ignorància.

És un parel·lisme amb aquest mite, on la societat informativa és la que ens vol fer creure que no hi ha més enllà de les ombres sobre les parets de la caverna.

La filosofia de Plató

En primer lloc, el primer text parla sobre la idea de que un concepte pot participar en més d'una idea. Les coses es relacionen amb les Idees en tant que les coses participen d'aquelles, són una part d'elles. Ara bé, les coses no participen només d'una única Idea sinó de totes aquelles incloses en la seva essència.  Aquesta teoria portaria a pensar que les Idees, que són úniques, també són múltiples en tant que totes les coses del món sensible que participen d'elles en són una part, però igual que no pensem que per moltes representacions que hi hagi d'un paisatge aquest es multiplica, tampoc es multipliquen les Idees.

Aquesta teoria Plató la crea amb la finalitat de saber quines característique tenen les idees, que entra dins de la teoria de les idees, on Plató defensa la possibilitat d’assolir veritats objectives, universals i absolutes sobre la realitat. Pensa que de les coses del món físic o material, que percebem a través dels sentits, és impossible obtenir-ne un coneixement vertader.

El segon text, parla sobre la teoria platónica de l'ànima. Cal aclarar que hi ha tres tipu d'ànima: la racional, és la seu de la intel·ligència i té com a funcions el coneixement i el govern del cos; la irascible, és el lloc de les emocions i els sentiments nobles i té com a virtut relacionada la valentia;  l'apetitiva, representa la part més terrenal i irracional de l’ànima i és la font del desig de plaers i bens materials.

Segns Plató únicaments els savis, és a dir els filosofs, podien ser governants en un polis ideal, jaa que en ells predomina la raionalitat. D'aquesta forma planteja una divisió del treball tenint en compte les aptituds individuals de cada ciutadà. Els productors (comerciants, artesans i pagesos) es dedicarien al treball necessari per tal d'abastar l'Estat, ja que ells són els que gaudeixen d'aquests plaers (menjar, beguda...). La seva virtut haurà de ser la temperància. Els guardians haurien de ser els defensors de l'Estat davant l'agressió de qualsevol enemic perquè així podrien demostrar el seu coratge natural i aconseguir el reconeixement i l'honor que busquen. La seva virtud és la fortalesa. Per últim, els governants, la virtut dels quals és la prudència, haurien de sortir d'entre els guardians més coratjosos i intel·ligents.

Tot i que cadascuna de les facultats de l'ànima té funcions diferents, la part racional és la més important per a Plató, ja que amb ella assolim el veritable coneixement i perquè la seva funció és també equilibrar totes les necessitats de l'ésser humà. Quan això s'aconsegueix, Plató diu que hem assolit la virtut, perquè ser virtuós vol dir fer ben fet allò que hem de fer.

El mite de Demiürg

Plató, amb el mite de Demiürg, vol explicar la relació que existeix entre el món sensible o material i el món de les idees.

El mite diu que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg, que és considerat un artesà diví, i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com Plató deia, posseeix per naturalesa una tendència al canvi i a l'atzar, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, creant el que ara anomenem món sensible.

Per tant, Plató afirma que el nostre món no és res més que una còpia imperfecta del món de les idees, creada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia que hi ha al món intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg introdueix en les coses una finalitat que les porta a buscar la seva pròpia perfecció,. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que en el món intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre.
Per tant, podem observar que aquest mite platónic es relaciona de més d'una forma amb la teoria de Plató: tant a nivell d'aspiracions com a nivell de creació.

L'eutanàsia

Si fossis un malalt terminal, els calmants no et fessin prou efecte, i estiguessis adolorit cada dia sabent que no hi ha solució al teu problema, voldries seguir vivint? O preferiries posar-hi fi al patiment?

L'eutanàsia ha d'estar clarament regulada. Sabem que és la lliure decisió de què li prenguin la vida a algú si pateix forts dolors, una irreversible malaltia propera a la mort i cap alternativa.
L'argument més poderós a favor de l'eutanàsia és permetre al malalt posar final a patiments innecessaris i degradants que no li permetin portar una vida plena, sinó de dolor, situació que aniria en contra del lliure desenvolupament de la seva personalitat i dignitat com a persona humana. D'aquesta manera és com sorgeix la necessitat de legalitzar l'eutanàsia, per aprovar l'exercici d'una mort digna, sota condicions estrictes que impedeixin el seu abús. Estaríem parlant del principi d'autonomia, el dret del pacient a prendre decisions sobre el seu propi cos, i l'obligació dels sanitaris a parar amb el patiment i donar-li el dret de la qualitat de vida.

Els arguments en contra d'aquesta pràctica sempre van lligats a l'església, que diu que la nostra vida no ens pertany, sinó que li pertany a Déu.

Et sents còmode amb persones que afirmen que la teva vida no és teva? Persones que posen per sobre una figura suposadament divina a la teva felicitat? Que no et deixen decidir com viure?

Jo, no ho comparteixo

Protàgores d'Abdera

El següent text posa en manifest la doctrina de Protàgores d'Abdera, un pensador que creia que l'home és la mesura de totes les coses.

Text sobre Protàgores d'Abdera

Protàgores simplement admetia allò que es manifesta als ulls de cadascú. Per ell, la matèria està en continu moviment i els sentits van canviant al llarg del temps. Diu que la matèria pot ser tot el que a cadascú li sembli. Seguia una doctrina subjectivista sensualista basada en què no existeix la veritat absoluta, sinó la veritat relativa i tot allò que l'home percep a través dels sentits és veritat. El sistema de Protàgores és un sistema escèptic: afirma que les realitats que capten els nostres sentits poden ser contradictòries, no només amb realitats d'altres persones, sinó també amb la nostra pròpia realitat uns anys després, en circumstàncies diferents... Dir això és el mateix que dir que totes aquestes formes de percebre el món són falses, no podem diferenciar entre la veritat i l'error, l'aparença i la realitat. Per tant, les percepcions vàries i contradictòries són la nostra forma de mesurar la realitat i la veritat de les coses.

Quan el text es refereix a una percepció sensible, està parlant de la percepció que només arriba a on arriben els nostres sentits, per tant, una percepció de curt abast. I quan es refereix a l'escepticisme parla d'una actitud de desconfiança o dubte que es manifesta davant la veritat o l'afirmació d'alguna cosa. 

'El hombre es la medida de todas las cosas' vol dir que el ser humà és la norma del que és veritat per si mateix, implicant així que la veritat és relativa a cadascú, és una visió antropocèntrica i relativista. La veritat o la falsedat de totes les afirmacions està condicionada per un conjunt de factors que incideixen en la percepció de l'individu.

A diferència de Protàgores, Gòrgies de Leontini, tot i ser també un escèptic, deia que ens és impossible conèixer l'ésser. Nega qualsevol mena de veritat objectiva i ho estén a les normes morals, que són diferents a cada poble, en cada època. Diu que la paraula és l'única forma de realitat, ja que és ella la que la inventa, la modifica i la comunica.
Pròdic de Quios tenia una actitud més pessimista, deia que una mort precoç és un regal dels déus. Defensava un relativisme ètic i deia que els homes primitius veneraven allò del que depenien les seves vides: aigua, foc, sol... però un cop van començar a desenvolupar tècniques veneraven els inventors.
Hípies d'Ellis destacava pel caràcter enciclopèdic dels seus coneixements. Considerava les lleis contràries a la naturalesa, i per això demanava una rebel·lió contra les lleis, que sempre oprimeixen als més febles. Diu que cal retornar a la naturalesa.

Entenc la postura que seguia Protàgores tenint en compte l'època i la forma de pensar d'aquell temps, però no comparteixo la idea perquè avui en dia, en l'actualitat, disposem de moltes facilitats i ajudes per tal de poder descobrir com funciona el món, tot i que encara ens queda molt per investigar i descobrir.

Els pensadors pluralistes

	Empèdocles	Anaxàgores	Leucip i Demòcrit
Punts comuns	No es queden ni amb el punt de vista particular d'Heràclit ni de Parmènides, el que fan és sumar perspectives. Aquests filòsofs tenen una visió pluralista, consideren que la realitat està formada per diversos elements que, moguts per alguna força o principi, s'uneixen o disgreguen formant els éssers concrets. Podem anomenar-los també mecanicistes, ja que es plantegen la natura com el resultat d'aquesta composició d'elements i s'interroguen sobre com es produeixen aquests fenòmens. La natura s'estructura composant-se i descomposant-se en elements de forma mecànica. La physis és un procés de canvis constants, però accepten de Parmènides que el que és no pot venir del que no és: l'existent no ha sorgit d'un sol i únic principi i els canvis que observem són combinacions i recombinacions dels elements primigenis.
Principi de la natura	Els quatre elements bàsics - aigua, aire, terra i foc - es combinen entre ells per l'acció de l'amor, que els uneix, i la força de la discòrdia, que els disgrega, per formar les diverses substàncies que reconeixem.	La realitat està formada per homeomeries, petites llavors que contenen una petitíssima part de tot allò existent. Tot és en tot. Quan s'ajunten, fan néixer les coses, i la disgregació els ocasiona la mort. Tot això a causa de la Nous, intel·ligència ordenadora estesa per l'univers.	L'Ésser de Parmènides no és únic, sinó que està constituït per infinits éssers, àtoms, allò indivisible, que constitueixen les coses. Es distingueixen els uns dels altres per la forma, l'ordre i la posició, i es mouen en el buit.

Heràclit versus Parmènides

	Heràclit	Parmènides
Punts comuns	Abandonen fins a un cert punt la pregunta filosòfica del problema de l’arché per centrar-se en la seva unitat conceptual. La que pot descobrir el pensament, és a dir, el logos. Pensaven que la naturalesa té una raó general, que la raó humana pot reconèixer. Pensen també que aquest logos es manté ocult, cobert per l’aparença. Des d’aquest punt de vista podem parlar de dos punts de vista: la que perceben els sentits (aparent) i la que cal descobrir mitjançant la raó (autèntica).
Imatge de la realitat	Tot està en procés constant de canvi, la inestabilitat és llei de vida. Concep el món com un procés continu de canvis. La realitat està sotmesa a un incessant moviment (esdevenir) basat en la contradicció (lluita de contraris). L’única cosa estable és l’esdevenir mateix.	Els canvis visibles són una aparença que amaga una permanència més profunda. Creu en la immutabilitat radical de la realitat, és a dir, els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials, la raó ens mena a negar-los.
Primer principi de la natura	El foc és la metàfora que expressa el seu pensament: totes les coses són flames d’un gran foc. Les flames, sempre en moviment, són processos o moments; però el foc, l’arché o principi de tot, perdura.	No creu en cap arché, però dedueix l'existència de l'ésser, al qual fa referència Parmènides és la realitat, i el concep com el quelcom corpori, limitat, compacte, in-engendrat i imperible, sense possibilitat de canvis ni moviments.
Com coneixem la realitat?	Els sentits capten el moviment, però només amb ajuda de la raó l’ésser humà pot comprendre que no hi ha res immutable. Aquesta successió de canvis està ordenada per una llei que s’escapa als sentits, només comprensible a través de la raó.	Diu que si els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra, cal que em fiï més de la raó; els sentits ens enganyen força vegades, en canvi un raonament lògic mai enganya. Consegüentment, allò que jo penso amb rigor lògic, ha de ser real.
És possible i lògic el canvi?	El motor dels canvis és la lluita de contraris. Les mateixes coses produeixen efectes oposats; reconeixem el valor d’una cosa perquè existeix el seu oposat. Els oposats s’enllacen mútuament. Allò calent es refreda i allò refredat es torna a escalfar. La realitat es mostra com un devenir dialèctic: avança i es transforma passant d’una cosa a la contrària.	Per ell no, creu en la immutabilitat radical de la realitat, és a dir, els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials, la raó ens mena a negar-los. Els canvis visibles, per a ell, són una aparença que amaga una permanència més profunda.

Els pitagòrics

Al segle VI aC, al sud d'Itàlia (la Magna Grècia), Pitàgores i la seva comunitat protagonitzen una norma forma del pensament racional.

Pitàgores

Pitàgores no només dirigia un moviment intel·lectual, sinó també religiós, místic i polític, amb l'objectiu de purificar la seva ànima tant físicament com intel·lectualment. Aquí introdueixen la teoria de l'ànima, ja que per ells l'ànima segueix vivint després de la mort i es mou a altres cossos. Els pitagòrics diuen que el cos és una presó per a l'ànima, tancada com a càstig per la divinitat. Un cop l'ànima és fora del cos, viu una vida incorpòria en un món superior. Si durant la vida corpòria l'ànima s'ha purificat, aquesta tornarà a aquell món superior. Altrament, si no és purificada, després de la mort torna a la cadena de transmigracions, on va d'un cos a un altre sense arribar a la vida incorpòria.

Els Pitagòrics van fer, també, un dels majors descobriments en l'àmbit de la música: els intervals musicals són completament explicables a través de les matemàtiques. I, van pensar que si l'harmonia musical podia explicar-se a través dels nombres, l'harmonia del cosmos també podria. Era l'inici de la manera matemàtica de pensar i veure la naturalesa. Van posar en manifest que les matemàtiques eren la carcassa de la naturalesa, i que estudiar-les permet obtenir un coneixement precís, més enllà de les eventualitats que ens ofereixen els sentits.

D'aquesta forma, pels pitagòrics, el nombre és el principi de totes les coses, l'arché, el que dóna forma a tot i el que fa del que és indeterminat quelcom determinat.

Els primers filòsofs

Al segle VI aC, a Grècia, un conjunt d'homes, els presocràtics, comencen a qüestionar-se les explicacions mítiques que es donaven davant els problemes, i ho fan cercant respostes més lògiques.

Tales de Milet

Els presocràtics creien que les coses passaven per necessitat, com i quan havien de passar, aquest fet els feia pensar en la noció de permanència i li anomenaven a aquesta forma de ser constant essència. Per ells allò que és essencial s'oposa al que és canviant.

Però, què és l'essència, materialment parlant? Deien que allò que és permanent, constant i comú s'associava a tot l'univers, reduint-se a molts pocs elements. Cercaven quelcom pur, comú, indestructible, el principi de totes les coses i l'anomenaven arché.

Els primers filòsofs pertanyien a dues escoles diferents, primerament trobem l'escola de Milet, que és el primer bressol dels presocràtics, en aquesta escola trobem a Tales, Anaximandre i Anaxímenes. El segon bressol inclou els pitagòrics. Cada filòsof tenia la seva pròpia idea de què era l'arché: Milet creia que el principi de totes les coses era l'aigua, ja que sense aigua no hi ha vida; per Anaximandre l'apeiron era l'arché de totes les coses, allò que és indeterminat; Anaxímenes concebia l'arché com l'aire, al qual li assigna un caràcter diví i els pitagòrics deien que el nombre donava forma a totes les coses, el que fa el que és indeterminat en quelcom determinat.

Més endavant apareixen Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea, que tenien idees totalment oposades: un tenia influència del primer bressol i l'altre del segon bressol. I darrerament apareixen els pluralistes, els quals es dediquen a sumar perspectives per arribar a alguna conclusió que els convenci. Però d'aquests pensadors en parlarem en els següents articles.

Matrix des d'un punt de vista filosòfic

Matrix és un clàssic del cinema, és una pel·lícula d'acció i ciència-ficció que parla d'en Thomas, un programador informàtic de dia. De nit és un intrús que es fa dir Neo. Es passa la seva vida buscant a Morfeu i la resposta a una pregunta: què és Matrix?

Quan coneix a Morfeu descobreix també la resposta als seus dubtes, Neo coneix la veritat, el món en el qual viu és una simulació virtual creada per unes màquines super evolucionades que controlen el planeta. Aquesta simulació interactiva és coneguda com a Matrix.

El grup de rebels del món, liderat per Morfeu, rescata a Neo i li expliquen en què consisteix la realitat: es troben prop de l'any 1199 i la humanitat està esclavitzada per les màquines, que després del desenvolupament de la intel·ligència artificial es van rebel·lar contra els seus creadors. Morfeu també li explica a Neo que creu que ell és l'Escollit. Aquest Escollit, segons la profecia, serà l'encarregat d'alliberar la humanitat de l'esclavitud de les màquines.

El món virtual de Matrix es converteix en el camp de batalla on Neo haurà de combatre contra els agents de Matrix, encarregats d'impedir que els rebels rescatin a les persones que estan connectades a aquesta realitat virtual. En aquest món artificial, els éssers humans que són conscients de la veritable essència del que els envolta, són capaços de desafiar parcialment les lleis físiques com la gravetat, ja que són conscients que només es tracta d'una idea creada per un programa informàtic.

Al final Neo resultarà ser efectivament l'Escollit i desenvoluparà un gran poder que li permetrà manipular Matrix i desafiar a les màquines i als agents.
Deixant de banda un moment la pel·lícula, voldria introduir que és el solipsisme: el solipsista creu que no existeix res fora del contingut de la ment i que tot el que veiem fora, és a dir, la realitat externa, no és més que una ficció creada per la nostra ment.

Per tant, podríem dir que Matrix tindria una relació directa amb la postura solipsista, ja que en els dos hi ha una realitat fictícia creada per una ment, o en el cas de la pel·lícula, creada per unes màquines.

Tant Matrix com els solipsistes defensarien que la realitat està en la ment, que podem canviar les coses gràcies a aquesta, com quan els personatges de la pel·lícula comencen a desafiar les lleis de la física perquè saben que aquesta realitat externa no existeix, en aquest moment estaríem parlant clarament de la idea solipsista.

La filosofia del nostre reflex

Quan ens mirem al mirall és normal que milers de pensaments ens vinguin al cap: sóc aquell que veig en el mirall? Realment sóc així o és la meva aparença? La meva educació o la societat modifica la manera en què em veig? Per quina raó jo em trobo horrible i la meva àvia em diu que sóc preciós? Per quina raó no estic conforme amb la meva imatge però els metges diuen que estic perfecte? Per quina raó penso que sóc el mateix que era fa uns anys, quan la meva imatge és completament diferent?

Per donar resposta a totes aquestes qüèstions podem fer-ho analitzant-nos a nosaltres mateixos, a la societat que ens envolta i a la nostra forma de pensar.

Coneixent-me a mi i començant a comprendre com funciona el nostre món puc dir que quan em miro al mirall tinc la certesa que la imatge que veig és aquella que tot el meu voltant veu de mi, és part de la realitat externa dels altres, compte, però, això no vol dir que jo sigui així. Com he dit abans això seria part de la realitat externa, però no penso que limiti la meva forma de ser, el meu 'jo'. Endinsant-nos una mica més, opino que la meva imatge no variarà per allò que la societat m'imposi, però si penso que la nostra acceptació o negació cap a nosaltres mateixos dependrà d'aquesta societat i de tot allò que ens envolta.

A tots ens ha passat sentir-nos disconformes amb la nostra imatge, tot i que els nostres familiars o aquella gent que ens estima ens digui que estem guapos, i a la conclusió que arribo jo és que tenint en compte que això acostuma a passar amb gent que ens estima i ens coneix, quan ells ens miren no només veuen la nostra aparença, sinó que realment veuen allò que som i que ens fa macos, atractius, interessants...

També ens passen pel cap coses que no tenen gaire sentit, però si lógica. Quan anem al metge i ens diu que estem perfectes, però nosaltres no ens sentim bé? Un metge principal i generalment t'avalua físicament, això no explica els nostres estats d'ànim, que varien al llarg dels dies, hores, minuts... Estar físicament perfecte no asegura un benestar total.

Per acabar, m'agradaria reflexionar sobre l'última pregunta que he fet abans: per què penso que sóc el mateix que fa uns anys si la meva imatge és totalment diferent? Bé, em sembla important aclarar que la nostra imatge i la nostra personalitat o forma de ser no tenen perquè estar sempre lligades i relacionades. Sí que és cert que estar bé físicament pot ajudar-nos a estar bé psicológicament i a l'inversa, però no és una norma 100% exacte.

En conclusió, les persones canviem, tant físicament com psicológicament, està bé fer-se preguntes i ser curiós, però obsesionar-se amb qualsevol aspecte de la nostra vida és dolent, sigui d'allò que ens envolta o sigui únicament nostre.

Idealisme o realisme?

Quan parlem de realisme o idealisme podem referir-nos a una forma de veure la realitat. La diferència més gran que trobem entre elles seria que si l'interacció recau en l'objecte parlem de realisme, però si recau en el subjecte ens refereim la postura idealista.

El model realista de coneixement és la doctrina epistemològica de l'objecte per ell mateix, per tant, és independent del subjecte que el coneix o estudia. En canvi, el model idealista del coneixement és la doctrina espistemològica que diu que no hi ha coses reals o objectes independentment d'una consciència o subjecte que coneix.
Això que vol dir? Que el realisme suposa l'existència d'un món extern i li dona prioritat a l'objecte, en canvi l'idealisme qüestiona l'existència d'un món extern i i dona prioritat al subjecte.

Però no només això, mentre que el realisme defensa que l'objecte immediat del coneixement són les coses i que aquestes es coneixen tal i com són, l'idealisme diu que l'objecte immediat són les idees i que el coneixement de les coses depèn de la forma de conèixer. Quan parlem de realisme també podem dir que té una actitud passiva, receptiva del subjecte i que aquesta actitud és també confiada en els òrgans dels coneixements, l'idealisme en canvi té una actitud activa, cosntructiva del subjecte i crítica davant dels òrgans del coneixement.

Jo personalment em decanto més cap a l'idealisme, en el sentit duna realistat 'canviant'. Des del meu punt de vista cadascú veu la realitat d'una forma diferent, ja que ningú és igual a un altre. Penso que no hi ha una resposta o una realitat correcte, si no que cadascú la veu tal i com els seus sentits la perceben. Per tant, per a mi l'objecte immediat del coneixememnt són le idees, i aquest coneixement canviarà o dependrà del subjecte.

Verificabilitat o falsabilitat?

Karl R. Popper va demostrar la seva opinió davant aquesta qüestió dient que només acceptaria un sistema entre científics i empírics si aquest podia ser contrastat per l'experiéncia, és a dir, que el críteri que s'havia de seguir no era el de verificabilitat, sinó el de falsabilitat.

Les seves idees davant aquest tema eran que no escolliria un sistema científic a partir d'arguments positius, el que ell volia era seleccionar-lo des d'una perspectiva negativa a partir de contrastos i proves empíriques. I això per què? Doncs perquè ell pensava que s'havia d'aprofitar un sistema científic a partir de l'experiéncia.


Bé, aquesta posició que implicaria? Que no es consideria empíric l'enunciat 'ell vindrà o no vindrà dissabte' , l'enunciat empíric seria 'ell vindrà dissabte'  ja que aquest sí podrà ser refutat, a diferencia del primer.

Aquesta teoria està basada en l'asimetria entre la verificabilitat i la falsabilitat, aquesta asimetria ve de la forma lògica dels enunciats universals. Aquests enunciats poder o no contradir-se amb enunciats singulars, però mai vindran deduÏts d'ells.

Això no passaria a partir d'una proposta on la verificabilitat estigués per davant de la falsabilitat, ja que en aquest cas  la veritat d'un enunciat singular obligaria a que l'enunciat universal també ho fos, quan no té perquè ser així.

En conclusió, escollir la falsabilitat faria que a partir de la deducció poguessim obtenir de la veritat d'enunciats singulars la falsedat d'enunciats universals.