Els primers filòsofs

Al segle VI aC, a Grècia, un conjunt d'homes, els presocràtics, comencen a qüestionar-se les explicacions mítiques que es donaven davant els problemes, i ho fan cercant respostes més lògiques.

Tales de Milet

Els presocràtics creien que les coses passaven per necessitat, com i quan havien de passar, aquest fet els feia pensar en la noció de permanència i li anomenaven a aquesta forma de ser constant essència. Per ells allò que és essencial s'oposa al que és canviant.

Però, què és l'essència, materialment parlant? Deien que allò que és permanent, constant i comú s'associava a tot l'univers, reduint-se a molts pocs elements. Cercaven quelcom pur, comú, indestructible, el principi de totes les coses i l'anomenaven arché.

Els primers filòsofs pertanyien a dues escoles diferents, primerament trobem l'escola de Milet, que és el primer bressol dels presocràtics, en aquesta escola trobem a Tales, Anaximandre i Anaxímenes. El segon bressol inclou els pitagòrics. Cada filòsof tenia la seva pròpia idea de què era l'arché: Milet creia que el principi de totes les coses era l'aigua, ja que sense aigua no hi ha vida; per Anaximandre l'apeiron era l'arché de totes les coses, allò que és indeterminat; Anaxímenes concebia l'arché com l'aire, al qual li assigna un caràcter diví i els pitagòrics deien que el nombre donava forma a totes les coses, el que fa el que és indeterminat en quelcom determinat.

Més endavant apareixen Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea, que tenien idees totalment oposades: un tenia influència del primer bressol i l'altre del segon bressol. I darrerament apareixen els pluralistes, els quals es dediquen a sumar perspectives per arribar a alguna conclusió que els convenci. Però d'aquests pensadors en parlarem en els següents articles.