Els pitagòrics

Al segle VI aC, al sud d'Itàlia (la Magna Grècia), Pitàgores i la seva comunitat protagonitzen una norma forma del pensament racional.

Pitàgores

Pitàgores no només dirigia un moviment intel·lectual, sinó també religiós, místic i polític, amb l'objectiu de purificar la seva ànima tant físicament com intel·lectualment. Aquí introdueixen la teoria de l'ànima, ja que per ells l'ànima segueix vivint després de la mort i es mou a altres cossos. Els pitagòrics diuen que el cos és una presó per a l'ànima, tancada com a càstig per la divinitat. Un cop l'ànima és fora del cos, viu una vida incorpòria en un món superior. Si durant la vida corpòria l'ànima s'ha purificat, aquesta tornarà a aquell món superior. Altrament, si no és purificada, després de la mort torna a la cadena de transmigracions, on va d'un cos a un altre sense arribar a la vida incorpòria.

Els Pitagòrics van fer, també, un dels majors descobriments en l'àmbit de la música: els intervals musicals són completament explicables a través de les matemàtiques. I, van pensar que si l'harmonia musical podia explicar-se a través dels nombres, l'harmonia del cosmos també podria. Era l'inici de la manera matemàtica de pensar i veure la naturalesa. Van posar en manifest que les matemàtiques eren la carcassa de la naturalesa, i que estudiar-les permet obtenir un coneixement precís, més enllà de les eventualitats que ens ofereixen els sentits.

D'aquesta forma, pels pitagòrics, el nombre és el principi de totes les coses, l'arché, el que dóna forma a tot i el que fa del que és indeterminat quelcom determinat.