La filosofia del nostre reflex

Quan ens mirem al mirall és normal que milers de pensaments ens vinguin al cap: sóc aquell que veig en el mirall? Realment sóc així o és la meva aparença? La meva educació o la societat modifica la manera en què em veig? Per quina raó jo em trobo horrible i la meva àvia em diu que sóc preciós? Per quina raó no estic conforme amb la meva imatge però els metges diuen que estic perfecte? Per quina raó penso que sóc el mateix que era fa uns anys, quan la meva imatge és completament diferent?

Per donar resposta a totes aquestes qüèstions podem fer-ho analitzant-nos a nosaltres mateixos, a la societat que ens envolta i a la nostra forma de pensar.

Coneixent-me a mi i començant a comprendre com funciona el nostre món puc dir que quan em miro al mirall tinc la certesa que la imatge que veig és aquella que tot el meu voltant veu de mi, és part de la realitat externa dels altres, compte, però, això no vol dir que jo sigui així. Com he dit abans això seria part de la realitat externa, però no penso que limiti la meva forma de ser, el meu 'jo'. Endinsant-nos una mica més, opino que la meva imatge no variarà per allò que la societat m'imposi, però si penso que la nostra acceptació o negació cap a nosaltres mateixos dependrà d'aquesta societat i de tot allò que ens envolta.

A tots ens ha passat sentir-nos disconformes amb la nostra imatge, tot i que els nostres familiars o aquella gent que ens estima ens digui que estem guapos, i a la conclusió que arribo jo és que tenint en compte que això acostuma a passar amb gent que ens estima i ens coneix, quan ells ens miren no només veuen la nostra aparença, sinó que realment veuen allò que som i que ens fa macos, atractius, interessants...

També ens passen pel cap coses que no tenen gaire sentit, però si lógica. Quan anem al metge i ens diu que estem perfectes, però nosaltres no ens sentim bé? Un metge principal i generalment t'avalua físicament, això no explica els nostres estats d'ànim, que varien al llarg dels dies, hores, minuts... Estar físicament perfecte no asegura un benestar total.

Per acabar, m'agradaria reflexionar sobre l'última pregunta que he fet abans: per què penso que sóc el mateix que fa uns anys si la meva imatge és totalment diferent? Bé, em sembla important aclarar que la nostra imatge i la nostra personalitat o forma de ser no tenen perquè estar sempre lligades i relacionades. Sí que és cert que estar bé físicament pot ajudar-nos a estar bé psicológicament i a l'inversa, però no és una norma 100% exacte.

En conclusió, les persones canviem, tant físicament com psicológicament, està bé fer-se preguntes i ser curiós, però obsesionar-se amb qualsevol aspecte de la nostra vida és dolent, sigui d'allò que ens envolta o sigui únicament nostre.