David Hume, text nº14

Aquest text de David Hume correspon al tractat sobre la naturalesa humana.

Tracta sobre com la naturalesa d'acció de l'home, tant física i psíquicament, treballa. Explica els esdeveniments que es donen a l'organisme i com som incapaços de donar una raó per aquests fets.

Hume comença dient que en els casos particulars de l'operació dels cossos, no descobrim res a part  del fet que un esdeveniment segueix un altre, sense saber o conèixer cap força o poder pel qual opera la causa, ni cap connexió entre aquesta i l'efecte que se li suposa.

Quan parlem de les operacions de la ment humana sobre el cos, som incapaços també de veure la connexió o vincle que uneix el moviment del cos i la volició de la ment, o l'energia per la qual la ment produeix aquest efecte. Hume diu que l'autoritat de la voluntat sobre les mateixes facultats i idees no és comprensible. En conjunt, el filòsof diu que no hi ha un sol cas de connexió que ens sigui concebible a la natura.

Tots els esdeveniments semblen estar separats, ser independents uns dels altres. Un esdeveniment segueix un altre, però mai podem observar un vincle entre ells: sembla que estiguin units, però no connectats.

Hume diu que com no podem fer-nos una idea de quelcom que no ha aparegut mai davant del nostre sentit extern o sentiment intern, necessàriament la conclusió sembla ser que no tenim cap idea de la connexió o del poder.

En comparació amb un altre filòsof sobre la naturalesa humana, Hobbes tenia una visió materialista sobre l'home, considerava els cossos com els únics objectes reals de la consideració racional, que poden actuar o patir l'acció d'altres. Sostenia que la realitat és mecànica i que Déu s'hi ha de considerar com un cos. Deia que l'explicació de tot està en la superfície i en el moviment dels cossos. Les emocions no són més que moviments del cos provocats

pels desitjos i la voluntat no és lliure perquè està determinada pels objectes externs, provocants el desig.

John Locke, text nº 10

Aquest text de John Locke correspon al segon tractat sobre el govern civil, al capítol XIX.

Tracta sobre allò que pot provocar un desequilibri en una societat pacífica, com persones honrades poden tornar-se rebels a causa de les accions dels altres i com evitar que això pugui passar.

Locke diu que els legisladors, havent estat designats per protegir el poble, les seves llibertats i els seus béns, seran igual de rebels que aquells que intenten usurpar el poder legislatiu per la força, ja que d'aquesta manera es posaran en estat de guerra amb aquells que els havien nomenat protectors i guardians de la seva pau.

D'altra banda, diu que s'estableixen els fonaments de la rebel·lió en el moment que s'afirma al poble que aquest resta eximit d'obediència quan s'atempta il·legalment contra les seves llibertats i propietats. Això pot ocasionar guerres civils o conflictes, per tant cal rebutjar a aquesta doctrina destructiva per a la pau del món.

Seguint aquest mateix criteri, s'hauria d'afirmar que els homes honrats no poden plantar cara a aquells que no ho són perquè això podria ocasionar desordres o desequilibris.

Locke aclareix que qualsevol dany ocasionat en aquests casos no és pas imputable a aquell qui defensa els seus propis drets, sinó a aquell qui envaeix els del seu veí.

En comparació, quan Hobbes es referia a una forma de societat civil parlava més de monarquia totalitària. Creia que tots els homes eren iguals i que el més bàsic i fonamental de la naturalesa humana era l'instint de conservació. Aquest instint és la causa d'un enfrontament entre homes, provocant la guerra. No hi ha res que reguli la convivència entre els homes, és necessària una ordre artificial. Hobbes determina que és necessari que tots els homes encarreguin a un home la seva representació. El poder d'aquesta persona serà indivisible i absolut, encarregant-se que no hi hagi conflictes entre el poble que representa.

George Berkeley, dissertació

George Berkeley va ser un filòsof irlandès representant de l'empirisme britànic. La seva filosofia estava fortament influenciada per les seves conviccions religioses i l'objectiu d'aquesta era combatre tant l'ateisme com l'escepticisme.

Berkeley defensava que l'idealisme era l'única forma coherent de ser empirista.

Segons ell, si acceptem que tot el nostre coneixement prové de l'experiència i apliquem aquest principi de manera rigorosa, ens adonarem que no tenim cap certesa sobre l'existència real dels objectes que percebem al nostre voltant, d'aquesta forma només podem estar segurs de la nostra pròpia experiència: podem afirmar que veiem un color en concret o que sentim un so en concret, però no tenim cap prova que allò que provoca aquest so o color existeixi per si mateix. Un arbre per exemple, podem veure el color marró del tronc i el verd de les fulles, però, seguint el pensament de Berkeley, no podem afirmar que aquest arbre existeixi per si mateix. Coneixem les percepcions i sabem segur que les tenim, però no podem afirmar que provinguin de res exterior i independent de nosaltres, per tant, Berkeley dedueix d'aquí que l'existència de les coses equival al fet que algú les percebi. El filòsof diu que l'autèntica realitat està formada per l'esperit que experimenta les sensacions i qualitats immaterials i no per les coses materials. Amb això, Berkeley no vol dir que només existeixi el 'jo'.

Afirma també que la idea de Déu no pot haver estat produïda per la nostra imaginació. Aquesta idea té tanta força que cal que hagi estat produïda per un ésser que realment existeix. Conclou dient que, com les idees han de tenir causa, aquestes són creades per Déu, que és també creador de totes les ànimes.

Així que, Berkeley nega l'existència de la matèria. El seu immaterialisme espiritual sosté que només existeix Déu, les ànimes (creades per Déu) i les idees.

Les idees i la filosofia de Berkeley van generar la hipòtesi solipsista: res no existeix fora el contingut d'una ment i el que sembla una realitat exterior no és més que una ficció creada per aquesta ment. Al solipsisme s'arriba a través d'adonar-se que tinc idees i que aquestes són realitats que només poden estar contingudes en la ment (idealisme). Per al solipsista no hi ha proves segures que l'obliguin a inferir que les idees de la seva ment puguin referir-se a altres realitats no mentals.

Thomas Hobbes, infografia

A partir del següent enllaç podràs veure una petita infografia de Thomas Hobbes:

Thomas Hobbes

El discurs del mètode, IV

Idees.

En aquest text Descartes diu que aquells que veuen dificil conèixer el que és Déu, és perquè no eleven mai el seu esperit per sobre de les coses sensibles. Aquests estan acostumats a simplement imaginar (apropiat per coses materials), i allò que no és pot imaginar ho veuen inintel·ligible. A través de la imaginació no podem comprendre les idees de Déu ja que sense l'enteniment la imaginació és enganyosa. I acalara que no hi ha res en l'eteniment que no hagi estat abans en els sentits, en canvi en els sentits mai han estat les idees.

Inintel·ligible: quelcom que no es pot entendre.
Imaginació: acció de crear la nostra pròpia imatge mental d'alguna cosa.

'Ens poden assegurar mai res si no hi intervé l'enteniment?'

En la seva quarta meditació, Descartes té l'objectiu d'explicar per què ens enganyem constantment. Per començar, Descartes parteix de la idea de Déu, ja que a partir d'ell podem descobrir un camí per al coneixement.

La primer explicació que dóna és que l'error és la manca de la meva imperfecció, l'error és un defecte. Com sóc un ésser finit, imperfecte, puc equivocar-me. Però l'error no és només un defecte, sinó que també és una privació.

Aquest dona lloc a la segona explicació, la qual diu que l'error prové del desajustament entre le dues potències de la ment, l'enteniment finit i la voluntat infinita, on l'enteniment és la facultat del coneixement que concep les idees sense afirmar-les ni negar-les, sense causar cap tipus d'error, i la voluntat que s'enten com el lliure judici.

Error és afirmar una idea que no és clara ni distinta. Si els judicis de la voluntat humana respectessin la necessitat de la reflexió prèvia no es produiria l'error.
Per evitar l'error doncs, l'enteniment ha se der anterior a la decisió de la voluntat. No podem utilitzar  la voluntat si les idees no són clares i distintes.

L'ànima de Descartes i l'ànima d'Aristòtil.

Descartes diu que l'home és un compost de dues substàncies: la pensant i l'extensa. Es tracta de dues idees diferents, per ell l'ànima por viure sense el cos. L'afirmació de la immortalitat de l'ànima i l'afirmació de la llibertat de l'home són conseqüència d'aquesta tesi. L'ànima, que actua com a substància pensant, resta exclosa del mecanicisme i la necessitat dels cossos. Tot i que cos i ànima són  conceptes diferents, Descartes és conscient de la interacció real d'ambdues en el cas de l'home.

En canvi, per Aristòtil, cos i ànima són dos elements d’una única substància: l’ésser humà. Cos i ànima no poden existir separadament i es necessiten mútuament per ser. El cos funciona com a matèria i l’ànima, com a forma. Tots els éssers vius tenen ànima, però aquestes no tenen les mateixes capacitats. Va distingir tres tipus d’éssers segons el grau de perfecció de la seva ànima:
1. L’ànima vegetativa: és l’única que posseeixen els vegetals. La seva funció és la nutritiva.
2. L’ànima sensitiva: juntament amb l’anterior, posseeixen els animals. Les seves funcions són les apetències, els desigs, les percepcions sensibles i el moviment local.
3. L’ànima racional: és la pròpia i exclusiva dels éssers humans i se suma a les anteriors. Les seves funcions són pensar i entendre.

L'ànima és més fàcil de conèixer que el cos?

Segons Descartes és més fàcil conèixer l’ànima que el cos, ja que l’ànima és una cosa que pensa, que vol, que imagina, etc. L’ànima és una realitat que existeix de tal forma que no necessita cap altra realitat per existir, no podem dubtar de l’existència dels pensaments, de les idees.

En canvi el cos per existir necessita un altre realitat, és una substancia material, per funcionar necessita l’ànima. El cos rep la informació a través dels sentits, els quals no són fiables, ens poden conduir a veritats errònies, ja que els sentits només coneixen les qualitats secundàries, en canvi l’ànima coneix les qualitats primàries.

Jo, com Descartes penso que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos, ja que l’ànima va lligat a qualitats primàries, característiques deslligades dels sentits. En canvi el cos, és només un mitjà per articular la raó de l’ànima i es regit pels sentits, factors que ens poden portar a realitats artificials.

Michel de Montaigne

Montaigne va ser un filòsof, moralista, polític, escriptor i humanista influenciat per la lectura dels autors escèptics antics. També va ser el creador de l'assaig i representa el contrapunt escèptic de les capacitats humanes de la raó com a instrument per assolir la veritat.

La seva filosofia comença amb l'anàlisi i descripció de la naturalesa humana. Afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament. Montaigne diu que la ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un lloc que no és el centre del món, abandonat amb les seves pobres capacitats: una raó feble i uns sentits dels quals no et pots fiar.
Montaigne afirma que no posseeix la veritat absoluta. Per ell no hi ha proposicions certes i indubtables, ja que els sentits són enganyosos i subjectius: ens mostren una realitat canviant, d'aquesta manera no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La realitat per ell és inestable, per tant, el coneixement també serà variable. Montaigne té una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Per ell, el savi ha de dubtar de tot.

El relativisme de Montaigne afecta a tota la realitat, no únicament al coneixement. Si rebutgem una pràctica diferent de la nostra cultura o creences és pels prejudicis. Davant això, cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions dels altres.

Com Sòcrates, Montaigne considera la ignorància font de tot mal, el seu objectiu és la saviesa.

Montaigne va ser un filòsof escèptic i virtuós, no era hedonista però entenia el valor del plaer i considerava que calia regular-lo mitjançant la temprança, però no eliminar-lo de la nostra vida.

Relacionem a Montaigne amb els escèptics, escola filosòfica del període hel·lenístic. Aquest escola, fundada per Pirró d'Èlide, practicava la creença que la veritat absoluta no existeix i si existí, no podria ser coneguda. Així doncs, davant la dificultat de conèixer la veritat, val més oblidar-se d'opinar, ja que el dubte i l'absència de coneixement produeixen inquietud.

El savi escèptic es manté en silenci perquè sap que la veritat és inestable. Així aconsegueix l'ataràxia (tranquil·litat d'ànima) que és el més pròxim a la felicitat.

Així doncs, considerem a Montaigne un escèptic per les seves idees molt properes a les d'aquesta escola hel·lenística; l'obra de Montaigne es pot resumir amb una frase seva: què és el que sé?

Carta a Meneceu

En la seva carta, Epicur comença dient que l'edat no és cap limitació a l'hora d'aspirar a la saviesa, mai s'és massa vell ni massa jove per ser feliç. Diu que si ens ocupem de ser feliços, ho tindrem tot.

Epicur considera els principis de la vida bona considerar la divinitat perdurable i feliç, no és diví allò que és incompatible amb la felicitat plena.

Sobre la idea de Déu diu que sí que n'hi ha, però no són com la gent creu. Les persones atribueixen als Déus allò que els hi interessa: les desgràcies i els beneficis més grans.

A més, pensa que la mort no té efecte en nosaltres, ja que tot el bo o dolent que ens pot passar resideix en la sensació, i la mort és la privació d'aquesta. Això fa pensar que viure no té res de terrible per qui sap que no viure tampoc té res de terrible: quan nosaltres hi som la mort no hi és, i quan la mort hi és nosaltres no hi som. El savi, per tant, ni rebutja la vida ni rebutja la mort.

Viure bé i morir bé són una mateixa activitat, qui diu que prefereix morir és un ximple pel fet que té la solució a l'abast, i si fa broma, ho fa amb un tema amb el qual no hi hauria.

Epicur remarca també que el futur no és nostre ni deixa de ser-ho.

Per altra banda, parlant dels desitjos, diu que n'hi ha de naturals necessaris de cara a la felicitat, a la tranquil·litat de l'ànima i a la vida mateixa, i també que n'hi ha de naturals i prou. A part, també hi ha desigs superflus. Tot ho fem amb el fi de no estar sotmesos al dolor. Tenim necessitat de plaer mentre sentim dolor a partir de l'absència de plaer, per aquest motiu diem que el plaer és el principi i fi de la vida feliç.

És a partir del plaer que fem cada tria i refús. A més, a vegades rebutgem plaers per dolors que a llarg termini comportaran un plaer més gran i durador, és a dir, tot plaer és naturalment apropiat, però això no vol dir que no hi hagi de preferibles, igual que tot dolor és dolent, però no cal rebutjar-lo sempre.

A vegades considerem un bé com a dolent i algun mal com a bo, igual que relacionem abundància amb més plaer i que el que és natural és més fàcil d'obtenir que el que és superflu, però això no és així, sinó que poc o molt, natural o no, produirà el mateix plaer per aquells que no pateixen dolor a causa de la carència.

Per tant, dir que el plaer constitueix un fi, no es refereix als plaers dels corruptes, sinó al fet que no hi hagi dolor al cos ni pertorbació a l'ànima.

Una vida feliç ve a partir d'analitzar cada tria i refús, és a dir, fer ús del raonament sobri.

El seny és encara millor que la saviesa, perquè és el principi i bé de tot plegat. Del seny neixen totes les altres virtuts.

Les virtuts són connaturals a viure amb plaer i viure amb plaer és inseparable de les virtuts.

Epicur acaba aquesta carta dient-li a Meneceu que plantejar-se totes aquestes qüestions farà que no es senti pertorbat en cap moment, fent que visqui com un Déu entre els homes.

Ètica a Nicòmac

En aquest text, Aristòtil diu que la virtud ens permet fer feliços, i que únicament a travès de la felicitat arribarem a la plenitud de l'èsser humà. D'aquesta forma l'home podrà gaudir de totes aquelles activitats serioses i que el fan millor i més feliç, no d'aquelles activitats de joc i rialla. Diu, a més, que el més propi de cadascú per naturalesa és també allò més excel·lent i agradable per cada persona.

Per Aristòtil, la vida contemplativa és aquella correcte, sense errors o males accions, perfecte, còmode, és a dir, virtuosa. I la saviesa, per ell, és l'activitat racional que li donarà o suposarà la major plenitud a l'home.

Per últim, en aquest text, es descriu l'home com aquell que compren el sentit de la vida' perfecte', que actua a travès de la raó i que s'ha acostumat a actuar correctament, un home vistuós. 

La teoria de la naturalesa i la realitat

Aristòtil i l'empirisme

Aristòtil, al igual que el seu mestre Plató, buscava arribar a l'espisteme, la plenitud humana. Aristòtil, però, deia que l'ànima humana era mortal, a diferència de Plató que la considerava immortal i universal, pertanyent al món de les Idees. Tenint en compte això, diem que Aristòtil és més empirista que Plató perquè per arribar a l'episteme fa ús de l'abstraccció, que és un procès que necessita de l'experiència per arribar al màxim grau de coneixement i saviesa. Platò no, ell creu en la reminiscència, és a dir, l'ànima recorda el coneixement que el Món de les Idees li va donar en el seu moment a través de la raó.

Per aquest motiu Aristòtil és considerat empirista i Plató purament racional.

La República, lllibre IV, Plató

Plató deia que no hi ha res que faci diferent la visió de justícia que ens dona la ciutat, que l'enfosqueixi. Creia que cadascú feia el que li pertocava per naturalesa, tant si governa com si obeeix. L'activitat, no només exterior com seria el seu ofici, sinó també l'intíma, dependrà sempre de la seva naturalesa, no farà el que no li pertoca ni els diferents elements de la seva animà s'interferiran mútuament. D'aquesta manera, la justícia no serà cap cosa diferent d'aquesta virtut que produeix als homes i a les ciutats, a més, un déu els ajudaria a trobar un principi i model de justícia a mesura que anéssin fundant la ciutat.

Quan parla de criança es refereix a allò que se li ha ensenyat a ser i fer a aquell home, és a dir, a governar, defensar, obeir... i quan parla d'ànima es refereix a l'essència de la persona, allò que la constitueix i caracteritza.

En la teoria de les virtuds afirmava que per saber que la ciutat és justa ha de ser prudent, valerosa, moderada i justa. La virtud és l'excel·lència d'una cosa, és el compliment satisfactori de la seva funció. Aquestes s'aconsegueixen eliminant el desig voluptuós (temprança), el coratge impulsiu (valor), el raonament controlat (prudència) i la conservació de les tres virtuds anteriors (justícia). A mesura que la ciutat es va construint, organitzant i fundant, aquestes virtuds apareixen reflexades en ella, trobant d'aquesta forma el principi i model de justícia que Plató creu que és necessàri.

Plató creia que els sentits eren enganyosos, que no ens deien la veritat. Defensava la possibilitat d'assolir veritats objectives, universals i absolutes sobre la realitat. Però de les coses del món físic o material, que percebem a travès dels sentits, és impossible obtenir-ne un coneixement vertader. Aristòtil, en canvi, creia que el camí al coneixement s'iniciava amb els sentits, totalment necessaris, que capten la informació que reben de l'entorn i l'organitzen i classifiquen amb l'ajut del sentit comú. És a dir, Plató veia els sentits enganyosos i Aristòtil els veia totalment necessaris per arribar al coneixement.


Sobre la justícia, però, penso que ès un concepte subjectiu, és a dir, tot i ser un terme molt general, cada persona pot tenir la seva pròpia concepció d'aquesta, per exemple, si preguntes sobre si és just que una persona decideixi avortar o no, hi haurà moltes opinions, i cadascú creurà que el que ell mateix diu és just. Així doncs, una societat on tothom creu ser just segons la seva concepció de justícia, pot no ser justa en conjunt.