La República, lllibre IV, Plató

Plató deia que no hi ha res que faci diferent la visió de justícia que ens dona la ciutat, que l'enfosqueixi. Creia que cadascú feia el que li pertocava per naturalesa, tant si governa com si obeeix. L'activitat, no només exterior com seria el seu ofici, sinó també l'intíma, dependrà sempre de la seva naturalesa, no farà el que no li pertoca ni els diferents elements de la seva animà s'interferiran mútuament. D'aquesta manera, la justícia no serà cap cosa diferent d'aquesta virtut que produeix als homes i a les ciutats, a més, un déu els ajudaria a trobar un principi i model de justícia a mesura que anéssin fundant la ciutat.

Quan parla de criança es refereix a allò que se li ha ensenyat a ser i fer a aquell home, és a dir, a governar, defensar, obeir... i quan parla d'ànima es refereix a l'essència de la persona, allò que la constitueix i caracteritza.

En la teoria de les virtuds afirmava que per saber que la ciutat és justa ha de ser prudent, valerosa, moderada i justa. La virtud és l'excel·lència d'una cosa, és el compliment satisfactori de la seva funció. Aquestes s'aconsegueixen eliminant el desig voluptuós (temprança), el coratge impulsiu (valor), el raonament controlat (prudència) i la conservació de les tres virtuds anteriors (justícia). A mesura que la ciutat es va construint, organitzant i fundant, aquestes virtuds apareixen reflexades en ella, trobant d'aquesta forma el principi i model de justícia que Plató creu que és necessàri.

Plató creia que els sentits eren enganyosos, que no ens deien la veritat. Defensava la possibilitat d'assolir veritats objectives, universals i absolutes sobre la realitat. Però de les coses del món físic o material, que percebem a travès dels sentits, és impossible obtenir-ne un coneixement vertader. Aristòtil, en canvi, creia que el camí al coneixement s'iniciava amb els sentits, totalment necessaris, que capten la informació que reben de l'entorn i l'organitzen i classifiquen amb l'ajut del sentit comú. És a dir, Plató veia els sentits enganyosos i Aristòtil els veia totalment necessaris per arribar al coneixement.


Sobre la justícia, però, penso que ès un concepte subjectiu, és a dir, tot i ser un terme molt general, cada persona pot tenir la seva pròpia concepció d'aquesta, per exemple, si preguntes sobre si és just que una persona decideixi avortar o no, hi haurà moltes opinions, i cadascú creurà que el que ell mateix diu és just. Així doncs, una societat on tothom creu ser just segons la seva concepció de justícia, pot no ser justa en conjunt.