Els pensadors pluralistes

	Empèdocles	Anaxàgores	Leucip i Demòcrit
Punts comuns	No es queden ni amb el punt de vista particular d'Heràclit ni de Parmènides, el que fan és sumar perspectives. Aquests filòsofs tenen una visió pluralista, consideren que la realitat està formada per diversos elements que, moguts per alguna força o principi, s'uneixen o disgreguen formant els éssers concrets. Podem anomenar-los també mecanicistes, ja que es plantegen la natura com el resultat d'aquesta composició d'elements i s'interroguen sobre com es produeixen aquests fenòmens. La natura s'estructura composant-se i descomposant-se en elements de forma mecànica. La physis és un procés de canvis constants, però accepten de Parmènides que el que és no pot venir del que no és: l'existent no ha sorgit d'un sol i únic principi i els canvis que observem són combinacions i recombinacions dels elements primigenis.
Principi de la natura	Els quatre elements bàsics - aigua, aire, terra i foc - es combinen entre ells per l'acció de l'amor, que els uneix, i la força de la discòrdia, que els disgrega, per formar les diverses substàncies que reconeixem.	La realitat està formada per homeomeries, petites llavors que contenen una petitíssima part de tot allò existent. Tot és en tot. Quan s'ajunten, fan néixer les coses, i la disgregació els ocasiona la mort. Tot això a causa de la Nous, intel·ligència ordenadora estesa per l'univers.	L'Ésser de Parmènides no és únic, sinó que està constituït per infinits éssers, àtoms, allò indivisible, que constitueixen les coses. Es distingueixen els uns dels altres per la forma, l'ordre i la posició, i es mouen en el buit.

Heràclit versus Parmènides

	Heràclit	Parmènides
Punts comuns	Abandonen fins a un cert punt la pregunta filosòfica del problema de l’arché per centrar-se en la seva unitat conceptual. La que pot descobrir el pensament, és a dir, el logos. Pensaven que la naturalesa té una raó general, que la raó humana pot reconèixer. Pensen també que aquest logos es manté ocult, cobert per l’aparença. Des d’aquest punt de vista podem parlar de dos punts de vista: la que perceben els sentits (aparent) i la que cal descobrir mitjançant la raó (autèntica).
Imatge de la realitat	Tot està en procés constant de canvi, la inestabilitat és llei de vida. Concep el món com un procés continu de canvis. La realitat està sotmesa a un incessant moviment (esdevenir) basat en la contradicció (lluita de contraris). L’única cosa estable és l’esdevenir mateix.	Els canvis visibles són una aparença que amaga una permanència més profunda. Creu en la immutabilitat radical de la realitat, és a dir, els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials, la raó ens mena a negar-los.
Primer principi de la natura	El foc és la metàfora que expressa el seu pensament: totes les coses són flames d’un gran foc. Les flames, sempre en moviment, són processos o moments; però el foc, l’arché o principi de tot, perdura.	No creu en cap arché, però dedueix l'existència de l'ésser, al qual fa referència Parmènides és la realitat, i el concep com el quelcom corpori, limitat, compacte, in-engendrat i imperible, sense possibilitat de canvis ni moviments.
Com coneixem la realitat?	Els sentits capten el moviment, però només amb ajuda de la raó l’ésser humà pot comprendre que no hi ha res immutable. Aquesta successió de canvis està ordenada per una llei que s’escapa als sentits, només comprensible a través de la raó.	Diu que si els sentits ens diuen una cosa i la raó una altra, cal que em fiï més de la raó; els sentits ens enganyen força vegades, en canvi un raonament lògic mai enganya. Consegüentment, allò que jo penso amb rigor lògic, ha de ser real.
És possible i lògic el canvi?	El motor dels canvis és la lluita de contraris. Les mateixes coses produeixen efectes oposats; reconeixem el valor d’una cosa perquè existeix el seu oposat. Els oposats s’enllacen mútuament. Allò calent es refreda i allò refredat es torna a escalfar. La realitat es mostra com un devenir dialèctic: avança i es transforma passant d’una cosa a la contrària.	Per ell no, creu en la immutabilitat radical de la realitat, és a dir, els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials, la raó ens mena a negar-los. Els canvis visibles, per a ell, són una aparença que amaga una permanència més profunda.

Els pitagòrics

Al segle VI aC, al sud d'Itàlia (la Magna Grècia), Pitàgores i la seva comunitat protagonitzen una norma forma del pensament racional.

Pitàgores

Pitàgores no només dirigia un moviment intel·lectual, sinó també religiós, místic i polític, amb l'objectiu de purificar la seva ànima tant físicament com intel·lectualment. Aquí introdueixen la teoria de l'ànima, ja que per ells l'ànima segueix vivint després de la mort i es mou a altres cossos. Els pitagòrics diuen que el cos és una presó per a l'ànima, tancada com a càstig per la divinitat. Un cop l'ànima és fora del cos, viu una vida incorpòria en un món superior. Si durant la vida corpòria l'ànima s'ha purificat, aquesta tornarà a aquell món superior. Altrament, si no és purificada, després de la mort torna a la cadena de transmigracions, on va d'un cos a un altre sense arribar a la vida incorpòria.

Els Pitagòrics van fer, també, un dels majors descobriments en l'àmbit de la música: els intervals musicals són completament explicables a través de les matemàtiques. I, van pensar que si l'harmonia musical podia explicar-se a través dels nombres, l'harmonia del cosmos també podria. Era l'inici de la manera matemàtica de pensar i veure la naturalesa. Van posar en manifest que les matemàtiques eren la carcassa de la naturalesa, i que estudiar-les permet obtenir un coneixement precís, més enllà de les eventualitats que ens ofereixen els sentits.

D'aquesta forma, pels pitagòrics, el nombre és el principi de totes les coses, l'arché, el que dóna forma a tot i el que fa del que és indeterminat quelcom determinat.

Els primers filòsofs

Al segle VI aC, a Grècia, un conjunt d'homes, els presocràtics, comencen a qüestionar-se les explicacions mítiques que es donaven davant els problemes, i ho fan cercant respostes més lògiques.

Tales de Milet

Els presocràtics creien que les coses passaven per necessitat, com i quan havien de passar, aquest fet els feia pensar en la noció de permanència i li anomenaven a aquesta forma de ser constant essència. Per ells allò que és essencial s'oposa al que és canviant.

Però, què és l'essència, materialment parlant? Deien que allò que és permanent, constant i comú s'associava a tot l'univers, reduint-se a molts pocs elements. Cercaven quelcom pur, comú, indestructible, el principi de totes les coses i l'anomenaven arché.

Els primers filòsofs pertanyien a dues escoles diferents, primerament trobem l'escola de Milet, que és el primer bressol dels presocràtics, en aquesta escola trobem a Tales, Anaximandre i Anaxímenes. El segon bressol inclou els pitagòrics. Cada filòsof tenia la seva pròpia idea de què era l'arché: Milet creia que el principi de totes les coses era l'aigua, ja que sense aigua no hi ha vida; per Anaximandre l'apeiron era l'arché de totes les coses, allò que és indeterminat; Anaxímenes concebia l'arché com l'aire, al qual li assigna un caràcter diví i els pitagòrics deien que el nombre donava forma a totes les coses, el que fa el que és indeterminat en quelcom determinat.

Més endavant apareixen Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea, que tenien idees totalment oposades: un tenia influència del primer bressol i l'altre del segon bressol. I darrerament apareixen els pluralistes, els quals es dediquen a sumar perspectives per arribar a alguna conclusió que els convenci. Però d'aquests pensadors en parlarem en els següents articles.