Tant el nostre concepte de lògica com la lògica clàssica tenen en comú que tot allò que es diu ho classifiquen en cert o fals. Però també hi ha algo que els diferencia, que és la precisió, és a dir, la forma de dir o descriure allò que estem parlant. La nostre lògica transforma els predicats en algo imprecís (lleig, alt, pobre...); els predicats més comuns no acostumen a dividir la realitat de la qual estem parlant en dos classes disjuntives (el alemanys són aburrits); allò que considerem llenguatge ordinari sempre va acompanyat de quantificadors imprecisos (bastant, algun, molts...) i els raonaments del nostre dia a dia no s'assemblen als raonaments científics. Per tal de que la nostre lògica fos com la clàssica hauriem de corretgir aquestes quatre diferencies.
El fet de que el parlar d'us quotidià utilitzem una lògica diferent de la que utilitza la ciència provoca que hi hagi una distinció en els lleguatges també: llenguatge natural i llenguatge artificial. Com diu A. Deaño a la Introducció a la lògica formal: "Els lleguatges naturals els heretem, en canvi els llenguatges artificials els construïm". Que vol dir això? Que la nostre necessitat i ambició de crear un llenguatge perfecte, sense vaguetats de cap tipus ni contradiccions ens fa voler contruir un llenguatge 'artificial', tot i ser considerat el discurs més antic. Des d'aquest punt de vista, molts filòsofs creuen que la ciència és el llenguatge ben fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario