Michel de Montaigne

Montaigne va ser un filòsof, moralista, polític, escriptor i humanista influenciat per la lectura dels autors escèptics antics. També va ser el creador de l'assaig i representa el contrapunt escèptic de les capacitats humanes de la raó com a instrument per assolir la veritat.

La seva filosofia comença amb l'anàlisi i descripció de la naturalesa humana. Afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament. Montaigne diu que la ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un lloc que no és el centre del món, abandonat amb les seves pobres capacitats: una raó feble i uns sentits dels quals no et pots fiar.
Montaigne afirma que no posseeix la veritat absoluta. Per ell no hi ha proposicions certes i indubtables, ja que els sentits són enganyosos i subjectius: ens mostren una realitat canviant, d'aquesta manera no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La realitat per ell és inestable, per tant, el coneixement també serà variable. Montaigne té una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Per ell, el savi ha de dubtar de tot.

El relativisme de Montaigne afecta a tota la realitat, no únicament al coneixement. Si rebutgem una pràctica diferent de la nostra cultura o creences és pels prejudicis. Davant això, cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions dels altres.

Com Sòcrates, Montaigne considera la ignorància font de tot mal, el seu objectiu és la saviesa.

Montaigne va ser un filòsof escèptic i virtuós, no era hedonista però entenia el valor del plaer i considerava que calia regular-lo mitjançant la temprança, però no eliminar-lo de la nostra vida.

Relacionem a Montaigne amb els escèptics, escola filosòfica del període hel·lenístic. Aquest escola, fundada per Pirró d'Èlide, practicava la creença que la veritat absoluta no existeix i si existí, no podria ser coneguda. Així doncs, davant la dificultat de conèixer la veritat, val més oblidar-se d'opinar, ja que el dubte i l'absència de coneixement produeixen inquietud.

El savi escèptic es manté en silenci perquè sap que la veritat és inestable. Així aconsegueix l'ataràxia (tranquil·litat d'ànima) que és el més pròxim a la felicitat.

Així doncs, considerem a Montaigne un escèptic per les seves idees molt properes a les d'aquesta escola hel·lenística; l'obra de Montaigne es pot resumir amb una frase seva: què és el que sé?

Carta a Meneceu

En la seva carta, Epicur comença dient que l'edat no és cap limitació a l'hora d'aspirar a la saviesa, mai s'és massa vell ni massa jove per ser feliç. Diu que si ens ocupem de ser feliços, ho tindrem tot.

Epicur considera els principis de la vida bona considerar la divinitat perdurable i feliç, no és diví allò que és incompatible amb la felicitat plena.

Sobre la idea de Déu diu que sí que n'hi ha, però no són com la gent creu. Les persones atribueixen als Déus allò que els hi interessa: les desgràcies i els beneficis més grans.

A més, pensa que la mort no té efecte en nosaltres, ja que tot el bo o dolent que ens pot passar resideix en la sensació, i la mort és la privació d'aquesta. Això fa pensar que viure no té res de terrible per qui sap que no viure tampoc té res de terrible: quan nosaltres hi som la mort no hi és, i quan la mort hi és nosaltres no hi som. El savi, per tant, ni rebutja la vida ni rebutja la mort.

Viure bé i morir bé són una mateixa activitat, qui diu que prefereix morir és un ximple pel fet que té la solució a l'abast, i si fa broma, ho fa amb un tema amb el qual no hi hauria.

Epicur remarca també que el futur no és nostre ni deixa de ser-ho.

Per altra banda, parlant dels desitjos, diu que n'hi ha de naturals necessaris de cara a la felicitat, a la tranquil·litat de l'ànima i a la vida mateixa, i també que n'hi ha de naturals i prou. A part, també hi ha desigs superflus. Tot ho fem amb el fi de no estar sotmesos al dolor. Tenim necessitat de plaer mentre sentim dolor a partir de l'absència de plaer, per aquest motiu diem que el plaer és el principi i fi de la vida feliç.

És a partir del plaer que fem cada tria i refús. A més, a vegades rebutgem plaers per dolors que a llarg termini comportaran un plaer més gran i durador, és a dir, tot plaer és naturalment apropiat, però això no vol dir que no hi hagi de preferibles, igual que tot dolor és dolent, però no cal rebutjar-lo sempre.

A vegades considerem un bé com a dolent i algun mal com a bo, igual que relacionem abundància amb més plaer i que el que és natural és més fàcil d'obtenir que el que és superflu, però això no és així, sinó que poc o molt, natural o no, produirà el mateix plaer per aquells que no pateixen dolor a causa de la carència.

Per tant, dir que el plaer constitueix un fi, no es refereix als plaers dels corruptes, sinó al fet que no hi hagi dolor al cos ni pertorbació a l'ànima.

Una vida feliç ve a partir d'analitzar cada tria i refús, és a dir, fer ús del raonament sobri.

El seny és encara millor que la saviesa, perquè és el principi i bé de tot plegat. Del seny neixen totes les altres virtuts.

Les virtuts són connaturals a viure amb plaer i viure amb plaer és inseparable de les virtuts.

Epicur acaba aquesta carta dient-li a Meneceu que plantejar-se totes aquestes qüestions farà que no es senti pertorbat en cap moment, fent que visqui com un Déu entre els homes.

Ètica a Nicòmac

En aquest text, Aristòtil diu que la virtud ens permet fer feliços, i que únicament a travès de la felicitat arribarem a la plenitud de l'èsser humà. D'aquesta forma l'home podrà gaudir de totes aquelles activitats serioses i que el fan millor i més feliç, no d'aquelles activitats de joc i rialla. Diu, a més, que el més propi de cadascú per naturalesa és també allò més excel·lent i agradable per cada persona.

Per Aristòtil, la vida contemplativa és aquella correcte, sense errors o males accions, perfecte, còmode, és a dir, virtuosa. I la saviesa, per ell, és l'activitat racional que li donarà o suposarà la major plenitud a l'home.

Per últim, en aquest text, es descriu l'home com aquell que compren el sentit de la vida' perfecte', que actua a travès de la raó i que s'ha acostumat a actuar correctament, un home vistuós. 

La teoria de la naturalesa i la realitat

Aristòtil i l'empirisme

Aristòtil, al igual que el seu mestre Plató, buscava arribar a l'espisteme, la plenitud humana. Aristòtil, però, deia que l'ànima humana era mortal, a diferència de Plató que la considerava immortal i universal, pertanyent al món de les Idees. Tenint en compte això, diem que Aristòtil és més empirista que Plató perquè per arribar a l'episteme fa ús de l'abstraccció, que és un procès que necessita de l'experiència per arribar al màxim grau de coneixement i saviesa. Platò no, ell creu en la reminiscència, és a dir, l'ànima recorda el coneixement que el Món de les Idees li va donar en el seu moment a través de la raó.

Per aquest motiu Aristòtil és considerat empirista i Plató purament racional.