Matrix des d'un punt de vista filosòfic

Matrix és un clàssic del cinema, és una pel·lícula d'acció i ciència-ficció que parla d'en Thomas, un programador informàtic de dia. De nit és un intrús que es fa dir Neo. Es passa la seva vida buscant a Morfeu i la resposta a una pregunta: què és Matrix?

Quan coneix a Morfeu descobreix també la resposta als seus dubtes, Neo coneix la veritat, el món en el qual viu és una simulació virtual creada per unes màquines super evolucionades que controlen el planeta. Aquesta simulació interactiva és coneguda com a Matrix.

El grup de rebels del món, liderat per Morfeu, rescata a Neo i li expliquen en què consisteix la realitat: es troben prop de l'any 1199 i la humanitat està esclavitzada per les màquines, que després del desenvolupament de la intel·ligència artificial es van rebel·lar contra els seus creadors. Morfeu també li explica a Neo que creu que ell és l'Escollit. Aquest Escollit, segons la profecia, serà l'encarregat d'alliberar la humanitat de l'esclavitud de les màquines.

El món virtual de Matrix es converteix en el camp de batalla on Neo haurà de combatre contra els agents de Matrix, encarregats d'impedir que els rebels rescatin a les persones que estan connectades a aquesta realitat virtual. En aquest món artificial, els éssers humans que són conscients de la veritable essència del que els envolta, són capaços de desafiar parcialment les lleis físiques com la gravetat, ja que són conscients que només es tracta d'una idea creada per un programa informàtic.

Al final Neo resultarà ser efectivament l'Escollit i desenvoluparà un gran poder que li permetrà manipular Matrix i desafiar a les màquines i als agents.
Deixant de banda un moment la pel·lícula, voldria introduir que és el solipsisme: el solipsista creu que no existeix res fora del contingut de la ment i que tot el que veiem fora, és a dir, la realitat externa, no és més que una ficció creada per la nostra ment.

Per tant, podríem dir que Matrix tindria una relació directa amb la postura solipsista, ja que en els dos hi ha una realitat fictícia creada per una ment, o en el cas de la pel·lícula, creada per unes màquines.

Tant Matrix com els solipsistes defensarien que la realitat està en la ment, que podem canviar les coses gràcies a aquesta, com quan els personatges de la pel·lícula comencen a desafiar les lleis de la física perquè saben que aquesta realitat externa no existeix, en aquest moment estaríem parlant clarament de la idea solipsista.

La filosofia del nostre reflex

Quan ens mirem al mirall és normal que milers de pensaments ens vinguin al cap: sóc aquell que veig en el mirall? Realment sóc així o és la meva aparença? La meva educació o la societat modifica la manera en què em veig? Per quina raó jo em trobo horrible i la meva àvia em diu que sóc preciós? Per quina raó no estic conforme amb la meva imatge però els metges diuen que estic perfecte? Per quina raó penso que sóc el mateix que era fa uns anys, quan la meva imatge és completament diferent?

Per donar resposta a totes aquestes qüèstions podem fer-ho analitzant-nos a nosaltres mateixos, a la societat que ens envolta i a la nostra forma de pensar.

Coneixent-me a mi i començant a comprendre com funciona el nostre món puc dir que quan em miro al mirall tinc la certesa que la imatge que veig és aquella que tot el meu voltant veu de mi, és part de la realitat externa dels altres, compte, però, això no vol dir que jo sigui així. Com he dit abans això seria part de la realitat externa, però no penso que limiti la meva forma de ser, el meu 'jo'. Endinsant-nos una mica més, opino que la meva imatge no variarà per allò que la societat m'imposi, però si penso que la nostra acceptació o negació cap a nosaltres mateixos dependrà d'aquesta societat i de tot allò que ens envolta.

A tots ens ha passat sentir-nos disconformes amb la nostra imatge, tot i que els nostres familiars o aquella gent que ens estima ens digui que estem guapos, i a la conclusió que arribo jo és que tenint en compte que això acostuma a passar amb gent que ens estima i ens coneix, quan ells ens miren no només veuen la nostra aparença, sinó que realment veuen allò que som i que ens fa macos, atractius, interessants...

També ens passen pel cap coses que no tenen gaire sentit, però si lógica. Quan anem al metge i ens diu que estem perfectes, però nosaltres no ens sentim bé? Un metge principal i generalment t'avalua físicament, això no explica els nostres estats d'ànim, que varien al llarg dels dies, hores, minuts... Estar físicament perfecte no asegura un benestar total.

Per acabar, m'agradaria reflexionar sobre l'última pregunta que he fet abans: per què penso que sóc el mateix que fa uns anys si la meva imatge és totalment diferent? Bé, em sembla important aclarar que la nostra imatge i la nostra personalitat o forma de ser no tenen perquè estar sempre lligades i relacionades. Sí que és cert que estar bé físicament pot ajudar-nos a estar bé psicológicament i a l'inversa, però no és una norma 100% exacte.

En conclusió, les persones canviem, tant físicament com psicológicament, està bé fer-se preguntes i ser curiós, però obsesionar-se amb qualsevol aspecte de la nostra vida és dolent, sigui d'allò que ens envolta o sigui únicament nostre.

Idealisme o realisme?

Quan parlem de realisme o idealisme podem referir-nos a una forma de veure la realitat. La diferència més gran que trobem entre elles seria que si l'interacció recau en l'objecte parlem de realisme, però si recau en el subjecte ens refereim la postura idealista.

El model realista de coneixement és la doctrina epistemològica de l'objecte per ell mateix, per tant, és independent del subjecte que el coneix o estudia. En canvi, el model idealista del coneixement és la doctrina espistemològica que diu que no hi ha coses reals o objectes independentment d'una consciència o subjecte que coneix.
Això que vol dir? Que el realisme suposa l'existència d'un món extern i li dona prioritat a l'objecte, en canvi l'idealisme qüestiona l'existència d'un món extern i i dona prioritat al subjecte.

Però no només això, mentre que el realisme defensa que l'objecte immediat del coneixement són les coses i que aquestes es coneixen tal i com són, l'idealisme diu que l'objecte immediat són les idees i que el coneixement de les coses depèn de la forma de conèixer. Quan parlem de realisme també podem dir que té una actitud passiva, receptiva del subjecte i que aquesta actitud és també confiada en els òrgans dels coneixements, l'idealisme en canvi té una actitud activa, cosntructiva del subjecte i crítica davant dels òrgans del coneixement.

Jo personalment em decanto més cap a l'idealisme, en el sentit duna realistat 'canviant'. Des del meu punt de vista cadascú veu la realitat d'una forma diferent, ja que ningú és igual a un altre. Penso que no hi ha una resposta o una realitat correcte, si no que cadascú la veu tal i com els seus sentits la perceben. Per tant, per a mi l'objecte immediat del coneixememnt són le idees, i aquest coneixement canviarà o dependrà del subjecte.